Davant l’actual situació que vivim, la nostra entitat no ha deixat de treballar per donar continuïtat a la nostra tasca, essent fidels al motiu que ens ha mantingut en marxa des de la  constitució del GREC: donar una resposta social, educativa i prioritària a aquelles persones en situació de vulnerabilitat, en dificultat social. 

Ara més que mai, per a nosaltres hi ha una certesa que no permet cap titubeig. Els serveis socials som serveis essencials. Aquest és el nostre paper. I aquest és el repte. Són i seran temps difícils per tots, que ens posen i ens posaran a prova com a professionals i com a agents de canvi. I no es pot fer cap passa enrere.

Tots els programes del GREC s’han mantingut actius, sense excepció. 

Si bé a l’inici d’aquest estat també nosaltres ens vàrem haver de ressituar al nou escenari amb tota la força que es requeria, gràcies a l’esforç comú de tots els companys, ens hem adaptat a les limitacions i necessitats prioritàries i hem creat noves maneres de dur a terme la intervenció socioeducativa a distància. 

Tot això, sense deixar d’observar la realitat social i evidenciar, treballar, amb els forats i desigualtats de l’atenció social que aquesta crisi ha posat encara més de manifest. 

I per damunt de tot, amb la premissa clara de no deixar d’acompanyar als més vulnerables quan més pateixen aquesta vulnerabilitat. I fer-ho d’acord amb la protecció i mesures de seguretat que són responsabilitat de tots. Aprenent junts.   

Tenim molt clar que la continuïtat d’aquesta feina no hagués estat possible sense les relacions de col·laboració i treball en xarxa ja establertes amb altres professionals, serveis i entitats públiques i privades que comparteixen amb nosaltres el valor i la necessitat de la feina feta i per fer al nostre marc d’acció, des de la coherència i la implicació. 

Aquesta crisi no només ha deixat dolorosament evidenciades les carències del sistema sanitari i les conseqüències tan nefastes que té retallar serveis fonamentals quan hem d’afrontar una situació de necessitat bàsica i que ens iguala a tots en la vulnerabilitat.

Ha estat una manifestació clara, sense opció a replica, de la manca d’un sistema de serveis socials cohesionat i amb la força que només pot ser real quan el sistema és el resultat del reconeixement d’un dret universal. La desprotecció i manca de seguretat d’allò més essencial que estam vivint ens posa cara a cara amb una realitat prèvia que ja era insostenible. Ara ens ha deixat amb una situació actual i futura amb més arguments dels que voldríem per no poder fugir de la reflexió i acció que venen, a curt i a mig termini.

Com s’han visualitzat els serveis socials i quin paper hem agafat dins tota aquesta improvisació? Com oferir una assistència social coordinada davant la situació de crisi? Qui ho ha de liderar? Estam donant resposta a les necessitats més bàsiques amb agilitat o mantenim esquemes de funcionament del passat que ens fan disfuncionals? Què més cal per justificar el dret elemental a la renda bàsica universal? Continuam triant un model assistencialista o el reconeixement pràctic de drets universals? Què podem preveure davant l’escenari que vé? Quines noves formes d’intervenció haurem de posar en marxa? Quines seran les necessitats a prioritzar? Quins mitjans i quins límits tindrem com a tercer sector dependents de terminis i finançaments públics? Quina força tenim pel canvi de les regles del joc? És possible el canvi sense enfortir el teixit social comunitari per poder cohesionar, garantir, prevenir...?

Les administracions i el tercer sector han d’estar a l’altura de les circumstàncies. Tenim un escenari per davant on som més necessaris que mai. Els desafiaments estan plantejats i en vendran més. I les solucions del passat ja no hi caben.