Article publicat a la revista TROBADA d'Educació Social (CEESIB). Juliol 2012
Després dels vint anys de vida de la Llar del GREC , i partint de la nostra experiència, ens plantejam alguns reptes i interrogants en clau de millora en relació a les necessitats dels joves, la redefinició de les seves relacions familiars, el seu procés d’autonomia . Algunes de les qüestions estan resoltes i altres encara no, però totes per compartir.
La missió de la llar, com de qualsevol altre centre de protecció, és la d’atendre les necessitats dels menors però, quin és l’abast d’aquest encàrrec quan ens dirigim a adolescents?
A l’hora de parlar de les necessitats de tota persona podem trobar diversitat de classificacions, autors i teories en les que no entrarem però que , partint de la seva síntesis, ens ajudaran a centrar el primer repte que ens ocupa.
Dit això, parlarem de tres tipus o blocs de necessitats:
En primer lloc estan aquelles que tenen més a veure amb la supervivència, amb la seguretat, amb la cobertura de les necessitats bàsiques i dels desitjos materials. A aquestes necessitats se’ls hi dona resposta amb recursos concrets, recursos dels que disposam als centres (alimentació, vestit, educació, seguiment metge, espai segur i protegit,...) i que, en la majoria dels casos, el propi centre cobreix per si mateix o amb els recursos comunitaris a l’abast de la població general.
A un segon nivell, trobam les necessitats socials i de relació. Per a la seva satisfacció, se necessita la interacció amb altres persones, compartir idees i sentiments, passam ja a parlar d’afiliació, d’acceptació i del contacte social. A part de les necessitats d’aquest bloc que se poden cobrir des del propi centre, quan parlam d’adolescents el gruix se centra en el treball cap a fora del centre, en la inserció amb grups d’iguals, en la participació satisfactòria a activitats culturals, educatives, lúdiques,esportives, comunitàries i laborals. El cobrir aquestes necessitats des del Centre no sempre és una tasca senzilla, ja que la història i condicionants personals dels al•lots als que atenem, fa que es trobin més segurs en contexts socials i de relació amb iguals que els educadors no sempre consideram positives. Així i tot, al llarg dels anys hem desenvolupat estratègies de dinamització, d’acompanyament, motivació, reforç positiu,... que ens permeten abordar amb més seguretat aquesta part del procés educatiu amb els al•lots.
Finalment, tenim el grup de necessitats relacionades amb el creixement i la realització personal, la creativitat de l’individu sobre si mateix i sobre l’entorn. Les expectatives personals, el projecte de vida, els sentiments d’autorealització,... son claus , i la cobertura d’aquestes necessitats no depèn tant directament de la intervenció educativa com de la pròpia motivació interna de l’al•lot.
La majoria d’edat, i la conseqüent sortida del centre, és un límit de temps que condiciona tots els aspectes de la intervenció amb els adolescents, però segurament són les seves expectatives de futur i les eines personals per afrontar un projecte de vida viable i que permeti el seu creixement, les que queden més limitades, ja que requereixen d’un procés de maduració personal al que la majoria de casos no han arribat als 18 anys.
A més, les històries familiars de desprotecció viscudes durant d’infància, afegides al desig d’una realitat familiar diferent i a la necessitat de definir un futur més enllà del centre, fan que sovint el punt de partida del treball educatiu a l’adolescència sigui el d’una història familiar acomodada i “suavitzada” i el d’unes expectatives de suport familiar habitualment poc reals.
És aquí a on tenim el major repte com a educadors, en definir quin ha de ser el nostre paper, els nostres objectius i estratègies per a que les seves expectatives de futur siguin realistes, viables i útils pel seu creixement i com acompanyam o ajudam a que defineixin o comencin a encaminar el seu projecte de vida abans dels 18 anys. Amb tot, és important fer protagonista al jove del seu futur i no transmetre ni projectar les nostres preocupacions de tal manera que limitin les seves possibilitats .
Deixant ja la reflexió en relació a les diferents necessitats a cobrir des dels centres , el punt anterior ens obre una altre qüestió respecte a la nostra intervenció educativa: el possible retorn familiar.
Aquí no plantejarem els casos ideals, a on la separació del jove de la família permet que, ambdós, realitzin un procés d’adquisició de les habilitats necessàries per a garantir la bona convivència familiar ,la cura de l’al•lot i la desaparició del risc que va motivar dita separació. Malauradament, als centres d’adolescents sovint ens trobam amb casos en que no se pot fer aquesta valoració positiva. Davant això, com a educadors ens marcam habitualment l’objectiu d’aconseguir l’autonomia del jove que permeti la seva separació definitiva de la família o l’autonomia d’aquesta, però aquest procés no és sempre ni tan clar ni tan senzill.
De fet, l’experiència ens indica que una part dels adolescents, un cop surten del centre i malgrat s’hagi treballat la seva autonomia de la família, retornen a aquesta sense que s’hagin donat canvis significatius dels indicadors que motivaren en el seu dia la separació familiar.
Sens dubte l’entrada a un centre de protecció suposa pel jove un nombre important d’ avantatges i possibilitats, però en els casos amb internaments de llarga durada o dirigits a la separació definitiva , també suposa una pèrdua d’un vincle emocional i d’un sentiment de pertinença difícilment substituïble des del centre.
La responsabilitat dels centres de protecció, és ajudar al jove a redefinir la relació amb la seva família. Una família de la que ha estat separat o de la que ell ha partit voluntàriament. Una família a on els pares no pogueren exercir adequadament amb ell la responsabilitat de protegir-lo. Però una família que, tot i tenir tots els condicionants negatius que es vulguin, és aquella a on va néixer i a la que pertany estructuralment.
Des del centre mai s’ha de fer feina per oblidar-la, ni substituir-la. No s’ha d’entrar en cap tipus de competició. Encara que la família d’origen des del nostre prisma pugui ser molt negativa, sempre serà una referència per ell que el centre no podrà substituir.
A més, com dèiem anteriorment, l’enyorança de la família i la distància d’aquesta sovint fa que els joves vagin “ matisant “ les seves vivències negatives al llarg del temps.
Existeixi o no aquest record acomodat, el cert és que amb la majoria d’edat els al•lots deixen d’estar sotmesos a les decisions dels diferents professionals dels sistema de protecció de menors que, fins dies abans ,valoràvem que era el més convenient per ells i, insistentment, els dirigíem i empenyíem en conseqüència.
D’aquí també la nostra frustració professional quan, després d’anys de feina en sentit contrari, l’al•lot retorna al nucli familiar o gasta en quinze dies els estalvis que amb tant d’esforç s’havien anat acumulant i que havien se servir per impulsar el seu projecte de futur.
Arribats a aquest punt és a on ens sorgeixen qüestions respecte al procés educatiu que hem fet amb el jove, sens dubte hem posat en ell tota la dedicació, coneixements i experiència disponible, però no ha estat suficient perquè continués el projecte de vida i /o d’autonomia planificat durant la seva etapa al centre.
El que ens hauríem de plantejar és fins quin punt el jove ha realitzat un procés personal, fins a on ha assimilat com a propis els aprenentatges i si realment les nostres estratègies educatives han afavorit la autonomia responsable desitjada o be s’han centrat en un control extern adreçat a garantir la seva protecció.
I és que l’encàrrec que és fa al centre, de protegir i cobrir integralment les necessitats del menor, ens pot dur fàcilment a caure amb una certa sobreprotecció que limita les oportunitats d’aprenentatge i a decisions respecte al futur del jove, aparentment consensuades amb ell, però realment no incorporades com a pròpies.
Així, el procés amb els joves es situa en un equilibri entre l’acció protectora i l’acció educativa que tenim com a encàrrec institucional. Probablement un dels aspectes més complexes als que s’enfronten els educadors és el d’anar oferint als joves responsabilitats i ajustar-les contínuament al seu procés de maduració cognitiva. Hem d’adaptar la nostra intervenció al moment maduratiu del jove ja que si no, li podem estar demanant responsabilitats per damunt de les seves possibilitats reals o podem estar limitant les seves opcions de creixement. Per tant hem de ser capaços de plantejar responsabilitats al límit de les seves possibilitats per que pugui créixer i aprendre, i en especial de les seves equivocacions i fracassos.
Podríem parlar moltes planes sobre la cultura de l’èxit i el fracàs a la nostre societat i de les connotacions que té pel desenvolupament personal dels joves. Des de petits ens ensenyen a l’escola -i també a la societat- que equivocar-se està malament i es sanciona -amb les notes i estigmatitzant- a aquells que s’equivoquen. Aquesta corrent predominant, crea una por a l’equivocació, i una cultura de l’èxit que és el paradigma a seguir. De fet a cap de noltros ens agrada equivocar-nos i moltes vegades ho vivim negativament. Amb això no volem dir que ens haguem d’equivocar de forma sistemàtica, ni que sigui totalment positiu, ja que sempre té uns efectes negatius -i en determinades ocasions poden ser greus o traumàtics-. Amb això volem dir que els errors són part imprescindible de qualsevol procés d’aprenentatge i , com a educadors ,els hem de situar des d’aquesta perspectiva.
Quan el jove està a la llar , és el “millor” moment per fracassar, per equivocar-se, ja que disposa del recolzament necessari per reconstruir l’equivocació i aprendre d’ella ,i se poden crear contexts protegits a on l’equivocació no tingui conseqüències molts greus.
Així doncs, part del treball de l’educador és estar vora el jove i ajudar-lo a elaborar l’experiència, a construir a partir d’allò que s’ha esbucat, a transformar el negatiu en positiu. La primera passa per fer això és tenir noltros clar, com a professionals, que això és part del procés educatiu que li hem d’oferir des del centre.
Per madurar és important equivocar-se, fracassar, tocar els límits dels compromisos que som capaços d’assolir. Però la clau no és el fracàs, sinó el procés que ha de realitzar el jove després amb els educadors, que li permetrà resituar l’experiència. En definitiva : aprendre.
Maria Bosch i Sebastià Gibert.
