Lorena Herrero és diplomada en Treball Social per la UIB. Ha estat Educadora i actualment és coordinadora del Programa d'Informació, Orientació i Acompanyament per a la Inserció Sociolaboral de la Població Penitenciària del GREC des de 2002, Màster en Drogodependències a Deusto on va participar d'un estudi sobre els programes de drogodependències a les presons del País Basc a partir del discurs dels professionals externs implicats, els equips tècnics i les persones ateses.
Quines són les claus per realitzar una bona inserció social d'un reclús?
Suposo que les mateixes que per a la inserció social de qualsevol persona: Contemplar aquesta inserció d'una manera integral i entendre la persona i el seu procés de la mateixa manera, construint un procés personalitzat.
Es tracta d'acompanyar-lo en el procés de "tornada" des d'una relació d'ajuda, un vincle educatiu, on la persona manté el protagonisme i els objectius són compartits i adaptats a la seva realitat. Donar-li opcions per millorar el seu perfil (formació, pràctiques, capacitació laboral, etc.), Tractar problemàtiques afegides, orientar-lo en l'ús de recursos comunitaris, etc.
Jo crec que en el fons, es tracta que la persona trobi alguna cosa pel que li valgui la pena "lluitar" i eines amb les que pugui seguir lluitant: objectius realistes, opcions laborals, xarxa social de suport, necessitats bàsiques cobertes, orientació , confiança ...
Tenir la possibilitat.
Amb quines dificultats us topeu normalment en el treball amb els reclusos?
-La supremacia del control sobre el tractament en el sistema penitenciari (encara que això ha anat millorant, forma part de la pròpia estructura penitenciària)
-La manca de recursos de tractament (psicològic, social, mèdic ...)
-Etiquetatge social negatiu. El col·lectiu penitenciari càrrega amb molts prejudicis i no genera solidaritat social com altres.
-Els efectes de la empresonament
-Manca de necessitats bàsiques cobertes.
-Addiccions.
-Manca de xarxa social, de suport.
-Baix nivell formatiu-laboral.
-I de manera general a qualsevol tipus d'intervenció social i/o laboral: La situació socioeconòmica actual i concretament del mercat laboral
Com es poden solucionar?
No es com es poden resoldre, sinó com es poden abordar. En algunes implicaria un canvi molt important, que ens sobrepassa, començant per la pròpia concepció del sistema penitenciari.
I també és el que des del nostre programa (i altres programes i persones que treballen per aconseguir la re-inserció social d'aquestes persones), intentem fer per superar-les:
-Una atenció integral a la persona des de l'acompanyament i la relació d'ajuda, respectant i entenent el procés de cada persona, orientant i oferint alternatives de capacitació (accions formatives ...).
-Un treball en xarxa amb els recursos comunitaris normalitzats i específics.
-Una relació de col·laboració-mediació amb la institució penitenciària que es manté i millora en el temps amb objectius tratamentales.
-Una acció comunitària a petita escala, per exemple mitjançant la intervenció amb el sector empresarial o l'administració pública.
Com se situa un educador en el procés de reinserció d'un reclús? Com li ajuda?
En general, des d'una concepció / diagnòstic integral de la persona, una relació d'ajuda amb un educador referent i una intervenció socioeducativa amb un pla de treball compartit amb la persona.
En aquest treball seguida aprens que qui més sap de com ajudar a un reclús, a qualsevol persona, és ell mateix. En la mesura que sapiguem veure i entendre'l, conèixer la seva realitat i acompanyar-lo en la millora de les seves possibilitats d'inserció, podrem facilitar-li la consecució dels seus objectius de canvi.
Escoltant, orientant, planificant, acompanyant, sent un referent educatiu, posant en contacte amb recursos comunitaris, oferint alternatives de capacitació (laboral, prosocial, etc), intervenint en el seu entorn, reforçant canvis, etc. I específicament intermediant en la seva relació amb la institució penitenciària i penal per afavorir l'avenç en el seu procés de reinserció.
Quines són les principals contradiccions que veus en el sistema penitenciari i la societat a l'hora de reinserir un exreclús?
La principal contradicció és l'aïllament social que suposa un mitjà que, en funció del seu objectiu de reinserció, hauria d'anar precisament orientat cap a l'entorn comunitari. L'entorn penitenciari contradiu la finalitat de reinserció: s'aïlla a la persona i la insereix en un mitjà contrari al procés de socialització "desitjat", tal com explica Valverde en els seus llibres. La persona que ingressa a la presó durant un temps prolongat s'adapta a un nou context social amb normes i valors propis. Per adaptar la persona ha d'assumir uns valors "antisocials" que s'afegeixen a les dificultats que pogués tenir prèviament al'entrada. És l'agreujament d'un procés de desadaptació social des de la perspectiva comunitària, que es relaciona en part amb el que coneixem com a efectes de la prisionalización.
El sistema penitenciari pot ser educatiu pel que fa a la parada que suposa i pot donar lloc a un "adonar-se", a l'obligació de plantar cara als problemes ... però falla quant a la resposta que es dóna a aquesta oportunitat de canvi: es prioritza el control sobre els recursos de tractament.
L'acció de professionals que segueixen creient que és obligat dotar d'un sentit educatiu-tractamental a aquest sistema (ja siguin de dins o fora) i per sobre de tot, la necessitat-desig de canvi de les persones que estan a la presó i que mantenen malgrat totes les dificultats que han d'afrontar, aconsegueixen que en aquest mitjà puguem viure autèntics processos de canvi i de re-inserció social.
Quines són les principals falses creences amb les que et trobes? Tant en la comunitat com en els propis reclusos
A la comunitat:
-El etiquetatge social: la perillositat dels presos, la manca de valors en aquesta població, la manca de desig de canvi, la intenció permanent d'engany ...
-La bona vida que aparentment suposa la presó i l'escàs càstig que comporten els delictes més comuns (...)
Per part dels presos: que tots els professionals són "iguals", que no necessiten de ningú ni res per canviar, la manca de confiança en la possibilitat de rebre ajuda o ser escoltats sense ser jutjats ...
Les drogodependències tenen una incidència significativa en la població penitenciària? En quin grau?
En la meva experiència he vist que la major part dels delictes estan relacionats d'una o altra manera amb les drogues: ja sigui pel seu abús, la seva capacitat addictiva o pel negoci que pot suposar el trànsit a diferent escala. De fet, quan vaig fer l'estudi a les presons basques vaig aprendre que entre un 70 i un 80% dels delictes estan relacionats amb les drogues i més del 50% dels interns a Espanya tenien problemes d'abús.
Així, les addiccions o l'abús de substàncies solen aparèixer en les memòries del Servei on treball com una de les dificultats recurrents que ens trobem a l'hora de poder treballar cap als objectius d'inserció.
A més d'això, em sembla important que el grau d'incidència no només s'ha de definir pel nombre d'afectats, sinó pel que afegeix la seva situació penitenciària ja que, a més de les conseqüències que té aquest problemàtica per a qualsevol persona, en el cas concret de els reclusos, s'afegeixen les limitacions tratamentales i complicacions que pot suposar el medi carcerari: manca de recursos, de xarxa social, d'entorn normalitzat, de llibertat ...
Com es pot situar el treball socioeducatiu en el tractament de la drogodependència?
La drogodependència i l'abús de substàncies, així com altres addiccions, s'han d'entendre i tractar des d'una perspectiva bio-psico-social. Si aquesta premissa s'aplica a persones en situació de dificultat social, encara és més evident la necessitat d'una intervenció socioeducativa que doni suport, reforci i treballi educativament i des d'una perspectiva social el canvi que implica aquest trabamiento.
Calen més recursos per al tractament de les drogodependències?
A Mallorca els recursos tratamentales són limitats pel que fa a diversitat i capacitat d'atenció. Per al tractament d'addiccions és fonamental poder oferir a la persona que es planteja un canvi, un tipus de tractament d'acord a les necessitats i característiques específiques de cada persona i cada procés. No només es tracta que hi hagi una comunitat terapèutica, sinó que el tipus de tractament d'una comunitat a una altra pugui ser des d'un paradigma tractamental diferent (humanista, psicoanalític ...).
Des d'un punt de vista motivacional, que ell mateix pugui protagonitzar l'elecció d'aquest tractament és ja una ajuda per seguir endavant. De la mateixa manera que el sentir-se "atès" durant el tractament ajuda a mantenir aquesta motivació. A Mallorca, els mitjans per atendre els demandants de tractament em semblen molt limitats (malgrat l'intens treball dels professionals que treballen en aquest àmbit) i els tipus i paradigma dels tractaments també.
Sense oblidar les dificultats d'atenció dels casos més complexos en els que s'afegeixen problemes de salut mental (patologia dual), casos de desprotecció de menors, necessitats bàsiques no cobertes ... Generant la manca d'un referent tractamental clar, intervencions inconnexes, etc.
Per tant, sí que crec que fan falta més recursos que permetin el tractament de les addiccions des de totes les dimensions (mèdic, psicològic i social), en totes les seves peculiaritats (personalització del tractament) i en tota la seva necessitat de referent i atenció ( mitjans humans i materials adequats a la demanda ia la complexitat dels casos, coordinació ...). Alguns exemples de mancances són per exemple més pisos de reinserció per a persones que surten d'algun tipus de tractament com ara una comunitat o un mòdul terapèutic, de centres de dia per preparar les persones a un procés de deshabituació ...
Què és el que més t'agrada i el que menys del teu treball?
El que més: les persones amb les que treballo i tenir l'oportunitat de facilitar una millora en la vida d'algú
El que menys: la part més burocràtica ... entre altres coses, justificar amb números, alguna cosa que va molt més enllà.
